Idea

Nadie ha originado nunca una idea. Cualquier nueva idea no es sino la cristalización de las ideas de millares de otros seres humanos. De repente, uno solo da con una palabra adecuada y con la expresión idónea para esa idea. Tan pronto como ésta sale a la luz, centenares de personas se dan cuenta de que hacía tiempo que ya tenían esa misma idea.

Bruno Traven, El Tesoro de la Sierra Madre, 1934.

León - Picos Europa

Dins del marc del congrès es feia una excursió a Picos, a la Fageda de Vegabaño. Aquest indret és un lloc meravellós, amb una pluviometria elevada i un paradís de líquens epífits.

En aquesta adreça trobareu detalls de l'excursió.

http://www.picoseuropa.net/soto/index.php

Al refugi de Vegabaño vam dinar fantàsticament, us ho recomano!!!! La Nuria i el Julián ens van tractar molt bé!!!

http://www.picoseuropa.net/enlaces/refugio.php

http://www.refugiopicos.com/llegar.htm

León - XVI SBC Botànica Critogàmica

Aquesta setmana he estat a Leon, a un congrès de Liquenologia. L'estudi dels líquens és una de les coses que més m'apassionen.

http://www3.unileon.es/dp/dbv/SBC2007/sede.htm

Hem presentat un treball sobre els líquens que colonitzen els entorns urbans, humanitzats, els materials de construcció. Volem valoritzar la presència de microorganismes (líquens, algues, molses...) a les ciutats, a nivell de biodiversitat i dels efectes beneficiosos de la seva existència. Volem promoure el concepte de naturació urbana.

Foto: A.Gómez-Bolea

Els nous plantejaments de vegades costen d'acceptar per la seva simplicitat.
"laissez faire, laissez passer, laissez vivre..."

Pedro García Cabrera - Navegar

NavegarPedro García Cabrera


Navegar. Navegar. Navegar.

Enhebrar en los ojos todos los horizontes de la mar.

Navegar. Navegar.

Tener un muestrario de todas las olas del mar.

Navegar.

Ser liquen hinchado de mar en el mar.

Navegar.

Navegar.
Navegar.

fonts, llacs i canoes

Aquest dissabte hem estat a Navarcles, a les portes de les Valls del Montcau i del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt. Al matí vam fer l'excursió circular de les fonts de Navarcles i a la tarda, canoes i caiacs!!! Ho vam passar genial!!!

Moltes gràcies Ari, per la idea i l'organització!

http://www.el-llac.com/docs/nosotros.html

El conte de les sorres

Un riu, des de la seva font en unes muntanyes remotes, després de passar per tota mena de paisatges, finalment arribà a les sorres del desert. Just quan havia travessat totes les altres barreres, el riu intentà creuar aquesta, però s'adonà que, tan bon punt topava amb la sorra, les seves aigües desapareixien.

No obstant això, estava convençut que el seu destí era travessar aquest desert, però no hi havia manera. Aleshores, una veu amagada, procedent del mateix desert, xiuxiuejà:

- El vent travessa el desert, per tant, el riu també pot.

El torrent hi objectà que ja es llançava contra la sorra, però així sols era absorbit; el vent podia volar, per això podia travessar el desert.

- Llançant-te amb força tal com ho sols fer, no podràs travessar-lo. O bé desapareixeràs o bé et convertiràs en una maresma. Has de deixar que el vent et porti per sobre fins a la teva destinació.
- Però com podria passar, això?
- Deixant que t'absorbís el vent.
Aquesta idea, el riu no la podia acceptar. Al capdavall, mai no havia estat absorbit abans. No volia perdre la seva individualitat. I una vegada perduda, com podria saber que la tornaria a recuperar algun dia?
- El vent -digué la sorra-, du a terme la seva funció. S'endú l'aigua, la porta per damunt del desert i la deixa caure una altra vegada. En caure en forma de pluja, l'aigua es converteix de nou en un riu.
- Com puc saber que això és veritat?
- És així i, si no ho creus, no arribaràs a ser més que un aiguamoll, un estat que trigarà molts, molts anys a donar-se; i sens dubte no és el mateix que un riu.
- Però és possible que no sigui el mateix riu que sóc avui?
- En cap cas no pots continuar sent-ho -digué el xiuxiueig-.
La teva part principal és emportada i torna a formar un riu. Portes el nom del que ets fins i tot avui perquè no saps quina part de tu és l'essencial.
Quan va sentir això, en els pensaments del riu van començar a sorgir certs ecos. De manera confusa, va començar a recordar un estat en el qual ell -o una part d'ell, oi?- havia estat als braços del vent. També va recordar -o potser no?- que allò era el que de veritat calia fer, encara que no fos obvi.
I el riu va elevar el seu vapor cap als braços acollidors del vent, que suaument i fàcilment el traslladà amunt i enllà, deixant-lo caure suaument tan bon punt van arribar al sostre d'una muntanya, a molts, molts quilòmetres de distància. I com que havia tingut dubtes, el riu podia recordar i registrar amb més fermesa en la seva ment els detalls de l'experiència. Va reflexionar: "Si, ara sé quina és la meva identitat vertadera".
El riu aprenia. Però les sorres xiuxiuejaven: "Nosaltres ho sabem perquè veiem com passa dia rere dia; i perquè nosaltres, les sorres, ens estenem al costat del riu en tota la seva llargada fins a la muntanya"
I justament per això es diu que la manera com el Riu de la Vida ha de continuar el seu viatge és escrita a les Sorres.

Contes dervixos. Recollit per Sir Fairfax Cartwright.
Mystic Rose from the Garden of the King.

Eriste N (3.025 m), Gran Eriste (3.053 m) i Eriste S (3.045 m)

Posets, Perdiguero

Aneto

Perdido, Vignemale

Cim de l'Eriste S

Aquest diumenge vam pujar als Eristes, vam sortir des del Port de Sahún. En arribar a l'ibon de Barbarisa vam pujar fins al coll de la Ribereta i vam pujar primer a l'Eriste N. Una magnífica vista del Perdiguero, Posets, Perdido, Vignemale, la Munia, Culfreda, Bachimala, Espadas-Posets, Alba-Aneto, Cotiella..... realment preciós!!!
Després pujem a l'Eriste Sud i per últim el Gran Eriste. La baixada la fem des del Gran Eriste, per la seva vessant Nord.

Moltes gràcies, Manel, Miquel i Xavier!!!!

Jorge Luís Borges - El hacedor

El hacedor


Jorge Luís Borges


Somos el río que invocaste, Heráclito.

Somos el tiempo. Su intangible curso

acarrea leones y montañas,

llorado amor, ceniza del deleite,

insidiosa esperanza interminable,

vastos nombres de imperios que son polvo,

hexámetros del griego y del romano,

lóbrego un mar bajo el poder del alba,

el sueño, ese pregusto de la muerte,

las armas y el guerrero, monumentos,

las dos caras de Jano que se ignoran,

los laberintos de marfil que urden

las piezas de ajedrez en el tablero,

la roja mano de Macbeth que puede

ensangrentar los mares, la secreta

labor de los relojes en la sombra,

un incesante espejo que se mira

en otro espejo y nadie para verlos,

láminas en acero, letra gótica,

una barra de azufre en un armario,

pesadas campanadas del insomnio,

auroras, ponientes y crepúsculos,

ecos, resaca, arena, liquen, sueños.

Otra cosa no soy que esas imágenes

que baraja el azar y nombra el tedio.

Con ellas, aunque ciego y quebrantado,

he de labrar el verso incorruptible

y (es mi deber) salvarme...

A veces me gusta leer poemas de Borges, a veces, tras el naufragio, para construir con esperanza otro barco... para volver a volar con el viento, a pesar de las tempestades, los días sin agua para beber, el calor, el frío, la niebla, la turbidez del agua, la fuerza sin compasión de las olas...

Septiembre... ahora, todo está bien....