
Aquest divendres, després d'una interessant jornada de la
ICEA, a l'edifici de l'
IEC, al Raval de Barcelona, em vaig trobar a un amic que feia molt temps que no veia. La seu de l'IEC és un dels llocs on m'hi trobo a gust, quan de vegades el temporal m'agafa i no sé ben bé si plantar cara o deixar que se m'endugui a un altre espai-temps.
Just quan havia agafat la moto i em disposava a sortir, el veig. Dic el seu nom. No em sent. Em baixo de la moto, em trec el casc i torno a cridar-lo més fort. Finalment nota que algú li diu alguna cosa. Em mira, no em reconeix. El saludo, ara sí, ja m'ha vist i ha parat de caminar.
Miro la seva cara. Alguna cosa passa.
- Què et passa? - li dic directament
- Ella m'ha deixat, després de 20 anys.
- Ostres, vaig veure el vostre reportatge per la tele, em pensava que ereu molt feliços. - estava completament out, davant el que m'estava dient.
- M'ha deixat perquè no suportava ésser tan feliç.
- Ho sento. Us vaig escriure un mail fa un parell de mesos, no havia tingut notícies vostres i em pensava que estaríeu de viatge. - Vaig afegir.
- Segueixes treballant amb els teus líquens?
- Sí, ja saps que tinc molta paciència! - vaig contestar.
- Me'n vaig mariajo, no suporto que em vegis així. Estic molt trist. Només és això.
Després de dir això, va marxar, no em va deixar sostenir-lo, dir-li d'alguna forma que m'importava, m'interessava saber d'ell i fer-li veure altres coses.
El meu amic va venir al meu casament, i amb altres amics arquitectes... em van dir que vindrien amb corbata... això si, especial. Quan els vaig veure, no us podeu imaginar, havien vingut tots amb cintes d'aquestes de cow-boy, a modo de corbata, i els trajes, no t'ho perdis... estàven autèntics.
Mai he vist una persona treballar amb tanta passió i tant convenciment com aquest amic meu. Amb tanta vitalitat, força, simpatia, alegria...
El que vaig veure divendres no em quadra, m'ha trencat esquemes.
Anava a dir-li, tot canviarà, tot anirà bé... passat un temps donaràs les gràcies per aquest trasbals... recorda els pinches tiranos, les persones que t'importen, t'afecten, les estimes, i et fan bastant la punyeta, i mal de vegades... però passat el temps te n'adones que necessitaves aquesta experiència per a continuar el camí.
A mi, imatges com la de dalt, des de la Dent del Perdut, des de qualsevol muntanya, em donen forces per a continuar. Són petits santuaris als que la meva ment va quan em costa tant d'entrendre el comportament humà.
Com és possible que les persones que t'estimes, que t'estimen puguem arribar a danyar tant?