capear o correr el temporal

Aquest divendres, després d'una interessant jornada de la ICEA, a l'edifici de l'IEC, al Raval de Barcelona, em vaig trobar a un amic que feia molt temps que no veia. La seu de l'IEC és un dels llocs on m'hi trobo a gust, quan de vegades el temporal m'agafa i no sé ben bé si plantar cara o deixar que se m'endugui a un altre espai-temps.

Just quan havia agafat la moto i em disposava a sortir, el veig. Dic el seu nom. No em sent. Em baixo de la moto, em trec el casc i torno a cridar-lo més fort. Finalment nota que algú li diu alguna cosa. Em mira, no em reconeix. El saludo, ara sí, ja m'ha vist i ha parat de caminar.

Miro la seva cara. Alguna cosa passa.

- Què et passa? - li dic directament

- Ella m'ha deixat, després de 20 anys.

- Ostres, vaig veure el vostre reportatge per la tele, em pensava que ereu molt feliços. - estava completament out, davant el que m'estava dient.

- M'ha deixat perquè no suportava ésser tan feliç.

- Ho sento. Us vaig escriure un mail fa un parell de mesos, no havia tingut notícies vostres i em pensava que estaríeu de viatge. - Vaig afegir.

- Segueixes treballant amb els teus líquens?

- Sí, ja saps que tinc molta paciència! - vaig contestar.

- Me'n vaig mariajo, no suporto que em vegis així. Estic molt trist. Només és això.

Després de dir això, va marxar, no em va deixar sostenir-lo, dir-li d'alguna forma que m'importava, m'interessava saber d'ell i fer-li veure altres coses.

El meu amic va venir al meu casament, i amb altres amics arquitectes... em van dir que vindrien amb corbata... això si, especial. Quan els vaig veure, no us podeu imaginar, havien vingut tots amb cintes d'aquestes de cow-boy, a modo de corbata, i els trajes, no t'ho perdis... estàven autèntics.

Mai he vist una persona treballar amb tanta passió i tant convenciment com aquest amic meu. Amb tanta vitalitat, força, simpatia, alegria...

El que vaig veure divendres no em quadra, m'ha trencat esquemes.

Anava a dir-li, tot canviarà, tot anirà bé... passat un temps donaràs les gràcies per aquest trasbals... recorda els pinches tiranos, les persones que t'importen, t'afecten, les estimes, i et fan bastant la punyeta, i mal de vegades... però passat el temps te n'adones que necessitaves aquesta experiència per a continuar el camí.

A mi, imatges com la de dalt, des de la Dent del Perdut, des de qualsevol muntanya, em donen forces per a continuar. Són petits santuaris als que la meva ment va quan em costa tant d'entrendre el comportament humà.

Com és possible que les persones que t'estimes, que t'estimen puguem arribar a danyar tant?

Rockostage a Margalef

Aquest cap de setmana hem estat a Margalef, amb la gent del CEMadteam, al Rockostage!!! Dissabte vam estar al sector de Can Llepafils, a la zona del pantà. Hi ha tres vies d'iniciació ideals per anar amb els més petits. Ens va fer un dia excel·lent i ja els veieu, escalant o penjats per les parets!!!

La Sílvia i en Iol a la via Margalefistan 4º.

Diumenge vam estar als Cingles del Molí, també al pantà.

En Iol, a la Puma 5º, l'Ona a la Del Aguila 5º i en Karles.

La Sílvia (casc vermell) a la Verda 5º.

La Begoña a la Groga 5º.

En Iol a la Bon rotllo 6a.

L'Eloi al Berberecho blues 6c.

Ens veiem aviat!!!

Aquí podreu trobar més afotus!!!

http://picasaweb.google.com/mjchesa/RockostageMargalef

i altres bloggers q també hi van ser-hi:

quintin 1, quintin 2, lai, natsuki.
...i el relat de quo.

lettre à un otage

« Lettre à un otage »
fut d’abord écrit pour constituer la préface d’un ouvrage de Léon Werth sur l’exode qui finalement ne vit jamais le jour.

"L’essentiel, le plus souvent, n’a point de poids. L’essentiel ici, en apparence, n’a été qu’un sourire. Un sourire est souvent l’essentiel. On est payé par un sourire. On est récompensé par un sourire. On est animé par un sourire. Et la qualité d’un sourire peut faire que l’on meure. Cependant, puisque cette qualité nous délivrait si bien de l’angoisse des temps présents, nous accordait la certitude, l’espoir, la paix, j’ai aujourd’hui besoin, pour tenter de m’exprimer mieux, de raconter aussi l’histoire d’un autre sourire."

Antoine de Saint Exupéry (Lyon 1900 - 1944 disparu en vol)

per a tu Gerard!

IF


If you can keep your head when all about you
Are losing theirs and blaming it on you,
If you can trust yourself when all men doubt you
But make allowance for their doubting too,
If you can wait and not be tired by waiting,
Or being lied about, don't deal in lies,
Or being hated, don't give way to hating,
And yet don't look too good, nor talk too wise:

If you can dream--and not make dreams your master,
If you can think--and not make thoughts your aim;
If you can meet with Triumph and Disaster
And treat those two impostors just the same;
If you can bear to hear the truth you've spoken
Twisted by knaves to make a trap for fools,
Or watch the things you gave your life to, broken,
And stoop and build 'em up with worn-out tools:

If you can make one heap of all your winnings
And risk it on one turn of pitch-and-toss,
And lose, and start again at your beginnings
And never breathe a word about your loss;
If you can force your heart and nerve and sinew
To serve your turn long after they are gone,
And so hold on when there is nothing in you
Except the Will which says to them: "Hold on!"

If you can talk with crowds and keep your virtue,
Or walk with kings--nor lose the common touch,
If neither foes nor loving friends can hurt you;
If all men count with you, but none too much,
If you can fill the unforgiving minute
With sixty seconds' worth of distance run,
Yours is the Earth and everything that's in it,
And--which is more--you'll be a Man, my son!



Rudyard Kipling (1865-1936).

col·lecció de poemes


Les traduccions fetes d'aquest poema, així com les interpretacions del mateix han desvirtuat en moltes ocasions l'esperit del seu autor. Les paraules, les idees, les obres d'art de vegades s'utilitzent, són emprades d'una forma diametralment oposada a la seva creació.