els líquens de l'escalada tradicional

Aquesta entrada ha estat possible gràcies a la col·laboració d'en Gerber Cucurell, que ens ha lliurat aquestes fotografies d'unes roques ígnies i metamòrfiques, sobre les quals habita una flora liquènica excepcional, com la seva forma d'entendre l'escalada.

Lochaber. Escòcia

Una paret de marbre d'uns 100 m poblada de líquens crustacis, foliacis i fruticulosos. Aquests líquens són bioindicadors, i només es troben en llocs on l'aire és totalment pur. A les zones on hi ha contaminació, la pluja àcida, excés de partícules en suspensió, contaminació acústica.... la flora liquènica ha desaparegut.

Quan trobeu aquest tipus de líquens fruticulosos sobre les roques o els arbres, podreu saber que esteu en un lloc on l'ambient no està humanitzat.

Del Pirineu, de la Vall de Cardós, sobre roca silícea trobem aquests tal·lus liquènics (color groc-verdós delimitat per una línia negra) de l'espècie Rhizocarpon grup geographicum.

Aquesta espècie viu sobre granit i esquists, a les zones de muntanya. A Montserrat, malgrat que sigui un massís sedimentari, en trobem sovint a les roques àcides que poguem distingir.

Comentar-vos també que aquesta espècie (juntament amb altres fongs, bacteris i espècies de líquens) ha estat enviada a l'espai (experiment LICHENS), ha estat orbitant al voltant de la Terra uns dies i quan ha tornat doncs estava encara viva. + LICHENS

Aquestes tres imatges són de Vallferrera.

Si heu escalat als Pirineus, sobre granit, és possible que hagueu vist i sentit a les mans aquest liquen foliaci del gènere Umbilicaria. Les espècies que podem trobar són U.cylindrica, U.deusta, U.microphylla i U.vellea.

Aquests líquens umbilicats es coneixen com a tripes de roca, "rock tripes" . En aquest dibuix trobareu els líquens que el naturalista escocès John Richarson (1787-1865) , va dibuixar i que els integrants de la Coppermine Expedition (1819-1822) (zona àrtica canadenca), van haver de menjar quan havien exhaurit tot el que portàven.

Cada un d'aquests líquens umbilicats pot tenir 200-300 anys, penso que val la pena conèixer i protegir aquests boscos en miniatura que poden viure permanentment a les roques.

Orkney Islands

Yesnaby stack. Simon Butterworth

The Old Man of Hoy (137 m)
M'agrada moltíssim Escòcia. He tingut la sort d'anar-hi en diverses ocasions. Al meu primer viatge, em vaig comprar aquest llibre. Hi ha obres, imatges que tenen força, que són catalitzadors, i que poden oferir-te un nou món de possibilitats.

Aleshores anava per a estudiar anglès i en aquell moment m'agradava molt navegar, fer immersions, viure a prop del mar. Un dels professors, l'Ewen, geòleg i escalador, ens va suggerir els llocs per a visitar als Highlands.

Un passeig per Edinburgh, caminant per la Royale Mile, quan t'han explicat el secrets que guarden les formacions de basalt, resulta tota una descoberta.
M'agrada conèixer la geologia dels llocs que visito, m'agrada intentar llegir el paisatge, tocar i sentir aquest univers silenciós de les roques mares.

Quan vaig arribar a les pàgines de les Orkney Islands vaig sentir alguna cosa especial, em van fascinar aquests penyasegats, la proximitat de l'aigua, i suposo que també conèixer la història dels meus avantpassats.

Amb l'Ewen i l'Steve vam parlar de fer l'ascensió a The Old Man of Hoy, i ojalà aquest somni esdevingui real. Les aigües i els vents són freds, la roca diuen que es desfà... potser...

Al 1953, es deia que era un "unclimbable stack", però pocs anys més tard, al 1966, Baillie, Bonington i Patey van fer la primera ascensió.

The original route - Climbing in Orkney
Des d'aquest primer viatge a Escòcia vaig col·leccionant roques amb líquens de tot el món. Gràcies a que molts amics es recorden de mi, i d'això, vaig fent realitat aquest projecte.

Hi ha líquens cosmopolites, que es troben a totes les roques del món... i d'altres que només creixen en condicions molt concretes.

Climbing records
Here comes the rain again (una d'Eurythmics que obre amb aquest paisatge)

Volta per Peguera

Aquest diumenge voliem pujar al Cap de Llitzet, des del Coll de Fumanya... però no ho acabem de veure clar, hem de caminar una bona estona, no hi ha neu per la zona de bosc i cerquem una altra alternativa. Farem una volta pel poble de Peguera.



D'esquerra a dreta: Eduard, Yol, Neus, MJ, Carles i Xavi

Una volta ben maca, poc desnivell, bastants kilòmetres, i molt bona companyia...

un dia magnífic!!!

+ fotos

Dimensió temps

Cim

-i després,

cada vegada més,

caiguda. O potser ascensió,

si partim de prou avall i ens és prou

fàcil l'esperança. Però si ja s'ha estat

incandescent, si s'ha estat ja llamp, si s'ha viscut

la glòria d'un moment de plenitud, ¿quin futur queda

al desig sinó tornar a aquell instant o d'habitar-hi ja per

sempre? La resta ha de passar forçosament per la caiguda,

o ser per sempre més caiguda, o ser temor de la caiguda si no

es pot sortir del temps. Després del cim tot és passat, memòria

pura: un moment de plenitud anul·la el temps o en fa una roda

de nostàlgies. I cal, llavors, sortir del temps: cremar sense cremar,

eternament, o cremar del tot en un sol cop, i morir per sempre.

David Jou, físic i poeta (El laberint del temps,

la simfonia de la matèria. Viena Edicions, 2006)

"Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
de fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany. "

J.V. Foix
Sol i de dol (1947 [1936])

La Dent del Perdut (3.188m), vista des de l'Escupidera. El meu primer 3.000 als Pirineus.

Des del Perdut.