Els líquens a l'obra de Marcel Proust

Fa un temps vaig estar parlant amb el Dr. Xavier Llimona, un gran liquenòleg català, al voltant de la recerca que estava fent sobre líquens a la literatura. Em va suggerir que estudiés l'obra de Proust, que m'aniria trobant, amb paciència, moltes sorpreses.
- per on començo? -vaig preguntar-li.-
- no sabria dir-te... -em va respondre amb aquell somriure irònic de professor que dona només les pistes indispensables-

- d'acord, gràcies per la idea. -vaig respondre-

Le temps retrouvé. Marcel Proust.
.....

Chez certains même les cheveux n'avaient pas blanchi. Ainsi je reconnus quand il vint dire un mot à son maître le vieux valet de chambre du prince de Guermantes. Les poils bourrus qui hérissaient ses joues tout autant que son crâne, étaient restés d'un roux tirant sur le rose et on ne pouvait le soupçonner de se teindre comme la duchesse de Guermantes. Mais il n'en paraissait pas moins vieux. On sentait seulement qu'il existe chez les hommes comme dans le règne végétal les mousses, les lichens et tant d'autres, des espèces qui ne changent pas à l'approche de l'hiver.
.....

Traducció de J.Vidal i M.A. Capmany
En alguns d'aquests ni tan sols els cabells s'havien tornat blancs. Per això vaig reconèixer quan va venir a dir una cosa al seu amo el vell criat del príncep de Guermantes. Els pèls aspres que eriçaven les seves galtes tant com el crani continuaven essent d'un roig tirant a rosat, i no podies pas sospitar que es tenyís, com la duquessa de Guermantes. Però no per això semblava menys vell. Descobries tan sols que entre els homes, com en el regne vegetal, existeixen les molses, els líquens i tot això, aquelles espècies que no canvien quan s'acosta l'hivern.
.....
Obra completa - À la recherche du temps perdu. Marcel Proust.

I per a il·lustrar aquesta concepció del pas del temps dels éssers i dels esperits, segons s'assemblin més o menys als líquens i a les molses; comparteixo amb vosaltres aquesta fotografia d'un lloc, d'unes roques amb líquens d'una bellesa única i d'unes proporcions descomunals, on les persones, com la petita ombra que hi ha a la imatge, només hi estem de pas, alienes al temps i a l'espai propis d'aquestes roques i els éssers que hi poden viure permanentment.

L'art de la natura, moltes vegades, com la fotografia que veieu, només és accessible amb les tècniques i l'ànima de l'escalada.

Mireu ben a prop les roques on escaleu i hi trobareu paisatges, boscos, petits móns vius, per als vostres ulls i les vostres mans.

Sentiu que la roca és tan viva com vosaltres mateixos.

Líquens del Rocher d'Ossau. Foto Christian Ravier.Fotografia enviada a líquens, muntanyes i camins per Christian Ravier
(Moltes gràcies pel detall!)

Altres autors i obres on els líquens hi són presents

Pedraforca - Lunascente (260 m; MD+/A2)

Pedraforca - Via Lunascente (260m, MD+/A2)
1ª Asc. 29-08-09 María José Chesa i Armand Ballart

Aquest agost vam passar uns dies meravellosos al Pedraforca. Va ser fantàstic poder fer aquest nou itinerari i descobrir nous secrets d'aquesta muntanya màgica.

El Punky, la Roser, la Sheila & company del refu Lluís Estasen, aconsegueixen que cada dia, cada àpat, cada moment.... sigui una festa. Una abraçada immensa per tots ells.

La Cara Nord del Pedraforca, una bella imatge de cada matí.

Molt a prop del refu, una escultura de les muntanyes dels Alps.

Els arbres, els seus troncs i les seves branques, vestits, acompanyats per exhuberants espècies de líquens epífits.

Llegenda IGC E 1:50.000
Us convido a visitar la web de l'IGC i consultar l'arxiu de la Geozona Pedraforca.

La via Lunascente surt del Prat de la Pany i va a la dreta de la gran taca taronja -un despreniment de roques recent-.

Al primer llarg vam trobar un espai, una mena de cova habitada per uns exemplars brutals de tores blaves (Aconitum napellus). 1 mg d'aquesta planta és letal per a un cavall. La tora blava és molt abundant a les nostres muntanyes, però una població com aquesta no és massa freqüent. L'acònit, i l'aconitina -l'alcaloide tòxic-, es van posar de moda quan l'Òscar Wilde va fer que en una de les seves obres, el protagonista la utilitzés com a verí mortal. També el Pio Baroja va fer que l'Andrés, el metge desenganyat de la vida mateixa, de "L'arbre de la ciència", decidís acabar la seva existència ingerint aquesta preciosa flor.

Altres llegendes diuen que qui juga amb aquestes flors a la llum de la lluna acaba convertint-se en home llop....

 Aconitum napellus (tora blava)

La roca calcària que trobem a la cara Nord del Pedraforca està viva. Tota la superficie de la roca exposada a l'atmosfera està colonitzada per líquens endolítics, a sota teniu un detall.

Roca calcària Pedraforca - 5 augments aprox.

Imatge de líquens endolítics del gènere Verrucaria amb lupa binocular - 40 augments.

Les esferes rodones negres -peritecis- són les estructures reproductores d'aquests líquens endolítics.

Una imatge del microscopi òptic -1000 augments- de l'interior d'aquests peritecis, on s'aprecien les espores de color marró i les cèl·lules algals de color verd.

El dia que vam fer l'ascensió a Lunascente, vam estar envoltats per boira, tot el dia amb humitat i sense sol, els líquens s'hidraten i la roca que normalment veiem blanca, adquireix un color verd-blavós.

Al tercer llarg es desenvolupen uns tal·lus liquènics amb uns dibuixos fractals formidables. Mentre l'Armand equipava el llarg d'artificial, vaig poder observar tot aquest espai habitat permanentment per aquests éssers, els líquens, els únics que poden colonitzar i portar la vida a tots els ecosistemes.

Un detall del liquen blanc amb els apotecis lecanorins de color gris.

També trobem líquens nitròfils, que creixen on hi ha deposicions dels ocells.

A les escletxets trobem líquens terrícoles dels gèneres Toninia i Solarina.

Dues imatges del primer llarg.

A sota, inici del tercer llarg, l'Armand disfrutant d'aquest privilegi de llegir la roca i obrir via.

A sota, enmig de la boira, en aquest dia fresc d'agost, desmuntant i recollint material.

El dia encara s'estava tancant més. Amenaçava pluja i mirant cap a dalt, incertesa total. No hi havia ni un segon a perdre, i així ho vam fer. Espero poder tornar un altre dia assolejat per a poder disfrutar amb més calma dels 5 llargs que resten fins al cim.
Al descens, quan vam arribar al coll del Gat, ja era de nit. La lluna creixent ens va il·luminar tot el retorn per la tartera, un camí on les pedres et conviden a fluir o en cas contrari, a caure, i a que t'aixequis, una vegada darrera l'altra... i miris amunt, a la lluna, amb tota la transparència i humiltat que siguis capaç...
Arribem al refu a mitjanit. Ens esperaven els amics i el sopar que ens havien reservat. Estic cansada, feliç, tinc la pell fina, com si el que em separa amb el meu entorn s'hagués dissolt per uns instants.

Miro la lluna, un somriure es dibuixa al meu rostre. Dono les gràcies a aquest univers per fer reals i meravellosos els meus somnis.

i aquí us proposo escoltar algunes belles monstruoses cançons llunàtiques:




Hendrix, Camel, Kraftwerk, Bowie...