Lo que nace conmigo
Pablo Neruda
Canto a la hierba que nace conmigo
en este instante libre, a los fermentos
del queso, del vinagre, a la secreta
floración del primer semen, canto
al canto de la leche que ahora cae
de blancura en blancura a los pezones,
canto a los crecimientos del establo,
al fresco estiércol de las grandes vacas
de cuyo aroma vuelan muchedumbres
de alas azules, hablo
sin transición de lo que ahora sucede
al abejorro con su miel, al liquen
con sus germinaciones silenciosas:
como un tambor eterno
suenan las sucesiones, el transcurso
de ser a ser, y nazco, nazco, nazco
con lo que está naciendo, estoy unido
al crecimiento, al sordo alrededor
de cuanto me rodea, pululando,
propagándose en densas humedades,
en estambres, en tigres, en jateas.
1-10-11, La Falconera, Garraf, una visió micro i macroscòpica de la bellesa de paisatges que allotgen els nostres penya-segats calcaris vora mar. Un poema de Neruda, coneixedor i amant dels líquens.
2 comentaris:
ejeeeeem, amb l'epítet bellesa no t'estaràs referint pas al port Ginesta que es distingeix al fons, oi? Ben cert de totes maneres que el concepte bellesa és relliscós, i subjectiu, una mica com els líquens quan capten aigua, que es tornen relliscosos com una mala cosa. Bellesa és un terme que jo no sé massa bé per on agafar-lo, ni sé si tothom l'interpreta igual. Potser selvatgia és un terme més objectiu per exemple. Hi ha la bellesa inherent als espais més incòlumnes, però també hi ha la bellesa del "Peine del Viento" de Chillida a Donosti, que envaeix l'espai natural. A Garraf a fe de Déu que em costa trobar-hi una o altra bellesa...
Hola Jordi. Gràcies pel teu comentari. Tens raó, el que passa és que m'agrada navegar, m'agraden els vaixells, i suposo que en aquest cas veig bellesa en un veler, en un port. Segur que en un futur serà millor del que ara hi veiem.
Salutacions! MJ
Publica un comentari a l'entrada