10/9/10

Midi d'Ossau - Jolly (400m MD+)

Belle apparence, silhouette superbe, et tournure menaçante, mais vue assez bornée, sauf sur les plaines immenses du nord et du nord-ouest, et vers la mer, parfois visible a une centaine de kilomètres.
*****
Mais comme ils sont touchants, ces bruits lointains qui viennent mourir avec le jour au sommet des montagnes! Comme ils font battre le coeur, comme on les aime, surtout quand on est seul, dans des régions mortes ou glacées! Ce doux symbole de vie monte de la terre à nous comme un souvenir, avec la sainte mission de nous guérir de la misanthropie, et de nous attrister, quand nous croyons que la nature peut nous suffire! Il ne réussit pas toujours à nous rendre plus sociables, et à éteindre en nous la passion du désert qui se rallume si facilement à la vue d'une montagne....
Pic de Midi d'Ossau (2885m) "Souvenirs d'un montagnard" Henry Russell.
(Édition du centenaire 1909-2009)

M'agrada com es parla en aquest llibre de les muntanyes i les impressions que el Midi d'Ossau ens pot fer sentir. Aquest lloc, aquesta muntanya és un d'aquells espais sorprenents que et fan veure que el cel i l' infern són dues cares de la mateixa moneda.

Feia molt temps que volia conèixer el Midi d'Ossau, observar i estudiar els líquens que es desenvolupen en aquesta muntanya excepcional dels Pirineus, aquesta mole d'andesita, formada per intrusions i extrusions de roques eruptives.
Haviem pensat en algunes vies: Surplombs, Sud-Est Classique, Jolly...

Quan arribem a peu de via, una cordada a la Surplombs, uns amics del Grisou, i a la Sud-Est Classique, la Lai i el Dani, o sigui aleshores no hi ha dubte, directes a la Jolly.

Em miro la ressenya que portava l'Armand, ell no ha escalat massa al Midi i no té referència de què és un V+ però no sembla massa difícil. També la Laia i el Dani ens diuen que es pot rapelar per tota la via sense problemes, i d'aquesta forma hi ha una alternativa al descens de la via de les vires.

La muntanya, l'ambient, la via, les roques exepcionals: la seva textura, els colors, les fissures, tot aquest conjunt... la bellesa de colors i formes de tal·lus liquènics exhuberants, vida mil·lenària sobre les roques... a mi em compensa de tot l'esforç que necessites per ascendir i davallar.

La via Jolly és preciosa, molt atlètica i tècnica, i malgrat que sigui una via oberta als anys 40, una clàssica del Midi, és molt exigent. Nosaltres vam fer el descens per la via de les vires, que afegeix certa dificultat.
Totes les parets poc exposades a la pluja estan colonitzades per tal·lus liquènics de l'espècie Pleopsidium flavum (sin. Acarospora oxytona).
Les zones que no reben aigua de pluja formen comunitats amb un nombre reduit d'espècies, però molt vistoses pel seu color groc intens.
Les taques negres que es distingeixen són tal·lus dels Rhizocarpon obscuratum, Lecidea atrobrunnea, Lecidea silacea, altres espècies del gènere Lecidea, i també tripes de roca, tal·lus del gènere Umbilicaria.
Les parets exposades al sol, vent i pluja estan colonitzades majoritàriament per Rhizocarpon grup geographicum, tal·lus verd-negre. (A sobre, amb Gentiana lutea).
A sobre, detall d'aquest liquen cosmopolita que colonitza roques silícees àcides exposades d'alta muntanya.

Morfologia de tal·lus i espores. (Popular History of British Lichens, William Lauder Lindsay. London, 1856)
Les parets, les roques silícies, exposades a la llum i al vent, es troben colonitzades per tripes de roca.
Les tripes de roca, Umbilicaria, en estat deshidratat, tenen un tacte, una duresa, similar a les roques. Quan s'hidraten adquireixen molt volum i la consistència més tova.

Morfologia de tal·lus i espores. (Popular History of British Lichens, William Lauder Lindsay. London, 1856).
Moltes mostres de líquens encara per identificar!!!

A les roques poc inclinades, on es posen es ocells, és abundant Rhizoplaca chrysoleuca.

I malgrat que sigui un paisatge idíl·lic i es respiri molt bé, la competència pel substrat i pel sol també es pot apreciar aquí, líquens lluiten entre ells per quedar-se les algues dels seus veïns i fongs liquenícoles devoren als líquens incauts.
"Natura maxime miranda in minimis" Carl Linnaeus
La natura és més gran a les coses petites

7 comentaris:

joan asin ha dit...

Enhorabona, una gran clàssica del Midi i un paradís pels líquens. Records

Mingo ha dit...

Ostres per no coneixer el Midi vas començar per una via que és força dura. Una combinació guapa i més humana és la surplombs i acabes per la superjolly. El dit de la Pombie tb està molt bé, jo es que és un zona que m'agrada moltissim,roca d'aquesta no se'n troba a Pirineu.
Records

mchesa ha dit...

Gràcies Joan, ha estat impressionant conèixer el Midi d'Ossau.

Hola Mingo, va ser dur, però bé, com tu ja saps, la paciència trenca tots els límits.
Una abraçada

Ona ha dit...

La Jolly!!!!
:)
¿Vendrás a Riglos???

Una abraçada!!
;)

mchesa ha dit...

Hola Ona,
gracias por el comentario. Todavía no se si voy a poder asistir este año. Saludos!!!

cath37 ha dit...

Superbe!

mchesa ha dit...

Gracias!