15/10/10

La Morera del Montsant, massa vent per escalar

La Serra Major del Montsant sorprèn al qui arriba per primera vegada a aquestes terres. Moles immenses de conglomerats, capritxoses formes, s'alçen per damunt de Cornudella i de la Morera del Montsant.

A l'ICC podreu trobar la cartografia geològica d'aquesta impressionant serra. La Serra Major del Montsant està formada per: PEOcg. conglomerats amb intercalacions de gresos i margues (Eocè-Oligocè) i PElcg lutites grogues, gresos i conglomerats (Eocè mitjà superior), a les zones inferirors.

La intenció de la jornada era poder escalar en aquestes impressionats parets, però el fort vent ens fa canviar de plans i decidim disfrutar dels camins i del paisatge.

A l'aparcament del pic-nic de la Morera del Montsant, dos cartells expliquen l'avifauna i les zones i períodes de regulació de l'escalada. Ojalà aviat aquests criteris puguin ser revisats i consensuats amb el col·lectiu escalador.

Pujarem a dalt de la Serra pel Grau del Barrots.

A la Serra del Montsant hi ha diferents accesos -graus- que permeten pujar als cims i gaudir d'unes magnífiques paroràmiques.

La Serra està plena de coves i baumes. A dalt, la cova del Moloner.

 Camins nous, camins de sempre, dibuixen curioses traces sobre el paisatge de pedra i matolls.

Parets i estètiques agulles allotgen itineraris verticals d'aventura.

 El Clot del Cirer, una explanada amb orientació Nord, que rep l'aigua de les filtracions de les capes superiors, i que amb frondosa vegetació, herba i resguard de les baumes, és un lloc ideal per a refrescar-se els dies de calor.

 Del Clot del Cirer tornem a la Morera del Montsant pel Grau de Salfores.


El conglomerat està colonitzat per líquens endolítics, és a dir, que desenvolpen el seu tal·lus -cos vegetatiu-, a l'interior de la roca. Resulta molt vistosa l'espècie Verrucaria mamorea (taques color rosat).

Aquest conglomerat de composició bàsica, es colonitzant per Diplotomma epipolium (tal·lus blanc amb puntets negres), Acarospora cervina (tal·lus marró), Caloplaca holocarpa (tal·lus carbassa) i Candelariella aurella (tal·lus color groc).

Resulten molts vistosos els tal·lus de Fulgensia fulgens, que es desenvolupen sobre les roques i sobre el terra.
 Vent, flaire de romaní, timó, té de roca. Llums i ombres quan comença la tardor.

4 comentaris:

Mohawk ha dit...

Un dels meus paisatges preferits! Que bonic que és el Montsant!!

També records inesborrables de curtidores i a l'hora maques vies: Scala-Dei, SuperNova, ...

Salutacions!

mchesa ha dit...

Hola Mohawk, gràcies per la teva visita. És un paisatge que convida a donar la mà a la tranquilitat, a l'austeritat, sobretot caminar pels camins de Dalt de la Serra.
Les parets i les vies són impressionants i penso que no massa conegudes.
Molts records!!!

Jordi Lalu ha dit...

¿Vols dir per tant que és efectivament un paisatge que convida al recolliment espiritual? ¿O sigui un... diguem-ne... món sant? ¿O potser ens hem deixat endur una mica per l'inconscient i l'etimologia del nom a l'hora de descriure'l?

mchesa ha dit...

Hola Jordi,
doncs jo trobo que aquesta Serra té llocs i itineraris que conviden a la reflexió, al recolliment, al contacte amb la natura.
El fet de passejar per damunt de la Serra i contemplar les vistes de les planes, la visió del Pirineu, és vitamina pura, higiene per la retina. El vent, sempre present, potser pugui endur-se, encara que només sigui per una estona, tots els subproductes metabòlics que subtilment ens envolten. L'aigua que sorgeix al Clot del Cirer, fresca i pura, que conté dissolt l'esperit de les roques, potser és capaç d'aportar-nos la memòria i la força que de vegades ens manquen.
Les coves, descansar o dormir en aquestes baumes, un espai on segur que els nostres avantpassats han dormit i estimat, ens fa retrobar-nos amb la nostra essència.
És per tot això i per molt més que he trobat en el Montsant un santuari per la meva ment i els meus sentiments.