Canigó: flors alpines entre líquens

Dues imatges del Canigó, vist des de l'aresta Gasamir.

La simpàtica aresta Gasamir des del cim del Canigó.

La roca del Canigó tapissada de líquens de vistosos colors.

Rhizocarpon grup geographicum (líquen color groc i negre) i líquens umbilicats, anomenats tripes de roca.

Foto enviada a líquens, muntanyes i camins per Jordi Bell

Pleopsidium flavum (liquen de color groc)

Lo Canigó es una magnolia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada;
per abelles té fades que la voltan,
per papallons los cisnes y les áligues.
Forman son cálzer escarides serres
que plateja l'hivern y l'estiu daura,
grandiós beyre hont beu olors l'estrella,
los ayres rellentor, los núvols aygua.
Les boscuries de pins son sos barbiços,
los Estanyols ses gotes de rosada,
y es son pistil aqueix palau aurífich,
somni d'aloja que del cel devalla.

Davant s'esten una illa sempre verda,
ramell de flors dins un pitxer de plata,
oasis bell que'l beduhí somía
vogant pe'l mar d' arena del Sahara.
Bedolls llustrosos, faigs y abets l'ombrejan,
la encatifan serfull y genciana,
y les roses alpines entre líquens
la vermellor ensenyan de ses galtes.
Com pont de flors, uneix la terra á l'illa
una verdosa y rústica palanca
que atravessa pe'l mitj l'estany blavísim,
com lo cel estrellat la vía láctea.

Canigó
Llegenda pirenayca del temps de la Reconquista
Jacint Verdaguer
(Cant Segon: Flordeneu)
Canigó -text íntegre-

M'ha agradat molt trobar al poema del Canigó una referència de Verdaguer als vistosos líquens que habiten les roques d'aquesta majestuosa muntanya.