Líquens de sol i candeles d'atzur. A. Rimbaud

M'agrada descobrir que a la poesia, a les obres d'art, també es troben líquens. Avui tinc el plaer de poder compartir amb vosaltres aquest poema, "El vaixell ebri" de Rimbaud, potser el més popular d'aquest poeta-punk del XIX.  Aquest poema va ser la carta de presentació a Verlaine, que va quedar fortament impressionat pel talent i el vertigen que les paraules-símbols creaven, 25 estrofes de 4 alexandrins, amor i desdeny, dissolució i esperança, i després de l'embriac res torna a ser com abans. 

M'ha encantat descobrir que al "Bateau ivre", una de les obres més agosarades i irreverents de tots els temps, també hi ha líquens!!!

...
Líquens de sol i candeles d'atzur
...

EL VAIXELL EBRI

Mentre jo davallava pels Rius impertorbables,
Ja no em sentia més guiat pels sirgadors:
Els Pells-Roges cridaires els van prendre per blancs
I els van clavar tots nus a les posts de colors.

Detesto tota mena d'equipatges,
Qui porta blats flamencs o bé cotons anglesos.
Quan amb els sirgadors han acabat tals escàndols,
Les Aigües m'han deixat baixar per on em plau.

En el clapotejar furiós de marees,
Jo, l'altre hivern, més sord que el cervell dels infants,
Vaig córrer! I les Penínsules desamarrades
Poc han sofert caos més triomfals.

La tempesta ha aplaudit els meus afanys marítims.
Com un tap, de lleuger, he ballat per les ones,
Que algú en diu eternals portadores de víctimes,
Deu nits, sense enyorar l'ull obtús dels fanals.

Més dolça que als infants la carn de pomes àcides,
Penetra l'aigua verda la fusta del meu casc,
I les taques de vins blaus i de vomitades
Em renten i dispersen àncora i governall.

I de llavors ençà m'he banyat al Poema
De la Mar, amarada d'astres i lactescent,
Devorant els atzurs verds on, flotant pàl.lid
I atret, un ofegat pensiu baixa a vegades;

On, tenyint de cop sobte les blavors, els deliris
I els ritmes lents sota l'esclat del dia,
Més fortes que l'alcohol, més vastes que cap lira,
Fermenten les rojors amargues de l'amor!

Conec els cels que esclaten en llampecs, i les trombes
I les ressaques i els corrents: conec el vespre,
L'Alba exaltada igual que un poble de coloms,
I a vegades he vist el que l'home creu veure!

He vist el sol ponent, tacat de terrors místiques,
Il.luminant les llargues congestes violetes,
Talment els personatges de drames molt antics
Les ones rodant lluny llurs tremors de ventalles!

He somiat la nit verda amb neus encegades,
Però pujant als ulls del mar amb lentituds,
La circulació de sabes inaudites
I l'esclat groc i blau dels fòsfors cantadors!

He seguit durant mesos, com tot de vaqueries
Histèriques, les ones a l'assalt dels esculls,
Sense pensar que els peus fulgents de les Maries
Poguessin torçar el morro dels Oceans asmàtics.

He topat, sapigueu-ho, increïbles Florides
Que mesclen a les flors ulls de panteres amb pells
D'homes! Arcs iris encesos com brides
A l'horitzó dels mars, amb ramades verdoses!

He vist fermentar gorgs enormes, trampes on
Es podreix entre canyes tot un Leviatan!
Els enderrocaments d'aigua enmig de bonances,
I la llunyedat cap als avencs cascadejant!

Glaceres, sols d'argent, nacre ondós, cels de brases!
Varades repugnants al fons de golfs obscurs
On les serpents gegants devorades per xinxes
Cauen d'arbres torçats amb negrors perfumades!

M'hauria complagut mostrar als nens les daurades
D'ona blava, aquests peixos auris, peixos cantants.
-Escumes de flors bressen els meves partences
I oratges inefables m'han alat uns instants.

Sovint, màrtir cansat dels pols i de les zones.
El mar que amb el sanglot fa el meu balanceig dolç
M'alça les seves flors d'ombra amb ventoses grogues
I jo resto, com una dona de genollons...

Quasi una illa, agitant damunt meu les disputes
I els fems d'ocells xerraires i d'ulls rossos.
I jo navego mentre pels meus cordatges fràgils
Baixen els ofegats a dormir, a recules.

Amb tot, vaixell perdut sota cabells de cales,
Llançat per l'huracà a l'èter sense ocells,
Jo, a qui els Monitors i els velers de les Hanses
Poc haurien salvat l'esquelet ebri d'aigua;

Lliure, fumant, muntat per boires violetes,
Jo, que forado el cel vermell com un mur
Que porta, confitura exquisida als poetes,
Líquens de sol i candeles d'atzur;

Jo, que corro tacat de lúnules elèctriques,
Planxa boja, escortat per hipocamps obscurs,
Quan els juliols fan enfonsar a cops de pal
Els cels ultramarins als embuts flamejants;

Jo, que tremolo sentint queixar-se a cinquanta milles
Els Behemots en zel i els densos Maelstroms,
Eternal filador d'immobilitats blaves,
Jo lamento l'Europa dels antics parapets!

He vist els arxipèlags siderals i les illes
On els cels delirants s'obren al viatges:
-¿És en nits sense fons que dorms i t'exilies,
Milió d'ocells d'or, oh futura Vigor?

Però he plorat molt! Les albes són ben tristes.
Tota lluna és atroç i tot sol dolorós:
L'acra amor m'ha embotit amb sopors seductores.
Que la quilla m'esclati! Oh, que torni a la mar!

Si vull una aigua d'Europa és la bassa
Fosca i freda on en el capvespre embalsamat
Un infant ajupit, ple de tristesa, deixa
Un vaixell fràgil com papallona de maig.

Banyat de languideses, ja no puc més, oh onades!,
Aixecar la singlada dels qui porten cotons,
Ni travessar l'orgull de banderes i flames,
Ni nedar sota els ulls terribles dels pontons.


Jean Nicolas Arthur Rimbaud, 1871
(Traducció de Joan Brossa)