18/9/09

Pedraforca - Lunascente (260 m; MD+/A2)


Pedraforca - Via Lunascente (260m, MD+/A2)
1ª Asc. 29-08-09 María José Chesa i Armand Ballart

Aquest agost vam passar uns dies meravellosos al Pedraforca. Va ser fantàstic poder fer aquest nou itinerari i descobrir nous secrets d'aquesta muntanya màgica.
El Punky, la Roser, la Sheila & company del refu Lluís Estasen, aconsegueixen que cada dia, cada àpat, cada moment.... sigui una festa. Una abraçada immensa per tots ells.

La Cara Nord del Pedraforca, una bella imatge de cada matí.

Molt a prop del refu, una escultura de les muntanyes dels Alps.

Els arbres, els seus troncs i les seves branques, vestits, acompanyats per exhuberants espècies de líquens epífits.

Llegenda IGC E 1:50.000
Us convido a visitar la web de l'IGC i consultar l'arxiu de la Geozona Pedraforca.


La via Lunascente surt del Prat de la Pany i va a la dreta de la gran taca taronja -un despreniment de roques recent-.


Al primer llarg vam trobar un espai, una mena de cova habitada per uns exemplars brutals de tores blaves (Aconitum napellus). 1 mg d'aquesta planta és letal per a un cavall. La tora blava és molt abundant a les nostres muntanyes, però una població com aquesta no és massa freqüent. L'acònit, i l'aconitina -l'alcaloide tòxic-, es van posar de moda quan l'Òscar Wilde va fer que en una de les seves obres, el protagonista la utilitzés com a verí mortal. També el Pio Baroja va fer que l'Andrés, el metge desenganyat de la vida mateixa, de "L'arbre de la ciència", decidís acabar la seva existència ingerint aquesta preciosa flor.
Altres llegendes diuen que qui juga amb aquestes flors a la llum de la lluna acaba convertint-se en home llop....
 Aconitum napellus (tora blava)

La roca calcària que trobem a la cara Nord del Pedraforca està viva. Tota la superficie de la roca exposada a l'atmosfera està colonitzada per líquens endolítics, a sota teniu un detall.
Roca calcària Pedraforca - 5 augments aprox.
Imatge de líquens endolítics del gènere Verrucaria amb lupa binocular - 40 augments.
Les esferes rodones negres -peritecis- són les estructures reproductores d'aquests líquens endolítics.
Una imatge del microscopi òptic -1000 augments- de l'interior d'aquests peritecis, on s'aprecien les espores de color marró i les cèl·lules algals de color verd.

El dia que vam fer l'ascensió a Lunascente, vam estar envoltats per boira, tot el dia amb humitat i sense sol, els líquens s'hidraten i la roca que normalment veiem blanca, adquireix un color verd-blavós.

Al tercer llarg es desenvolupen uns tal·lus liquènics amb uns dibuixos fractals formidables. Mentre l'Armand equipava el llarg d'artificial, vaig poder observar tot aquest espai habitat permanentment per aquests éssers, els líquens, els únics que poden colonitzar i portar la vida a tots els ecosistemes.

Un detall del liquen blanc amb els apotecis lecanorins de color gris.

També trobem líquens nitròfils, que creixen on hi ha deposicions dels ocells.

A les escletxets trobem líquens terrícoles dels gèneres Toninia i Solarina.



Dues imatges del primer llarg.

A sota, inici del tercer llarg, l'Armand disfrutant d'aquest privilegi de llegir la roca i obrir via.

A sota, enmig de la boira, en aquest dia fresc d'agost, desmuntant i recollint material.

El dia encara s'estava tancant més. Amenaçava pluja i mirant cap a dalt, incertesa total. No hi havia ni un segon a perdre, i així ho vam fer. Espero poder tornar un altre dia assolejat per a poder disfrutar amb més calma dels 5 llargs que resten fins al cim.
Al descens, quan vam arribar al coll del Gat, ja era de nit. La lluna creixent ens va il·luminar tot el retorn per la tartera, un camí on les pedres et conviden a fluir o en cas contrari, a caure, i a que t'aixequis, una vegada darrera l'altra... i miris amunt, a la lluna, amb tota la transparència i humiltat que siguis capaç...
Arribem al refu a mitjanit. Ens esperaven els amics i el sopar que ens havien reservat. Estic cansada, feliç, tinc la pell fina, com si el que em separa amb el meu entorn s'hagués dissolt per uns instants.
Miro la lluna, un somriure es dibuixa al meu rostre. Dono les gràcies a aquest univers per fer reals i meravellosos els meus somnis.

i aquí us proposo escoltar algunes belles monstruoses cançons llunàtiques:




Hendrix, Camel, Kraftwerk, Bowie...

16 comentaris:

Jordi O ha dit...

Sempre m'agrada veure com et capaç de trobar aquests líquens, però avui t'has superat!

Mohawk ha dit...

Olé!

Felicitats per la via i l'experiència!

en Girbén ha dit...

Abans obro la boca... Una nova via al Pedra, i amb tota l'aparença de no ser sobrera? Valga'm! L'enhorabona a tots dos!
Ah, i a la foto del desplom es veu clarament que tira enrera de veritat, més i tot del que sembla.

Anònim ha dit...

ole ,ole, i ole quina piulada.et dono les gracies per compartir aquets moments reals universals i meravellosos amb nosltres.ua forta abraçada.sergi.

Fernando ha dit...

Hi MJ
Me alegro de ue tuvieras tan buena estancia en el pedra.
La historia de la planta meha gustado. Todo lo demás muy poético.
Nos vemos.

Xavi ha dit...

Hola guapa,
Cada dia m'agraden més els líquens gràcies a tú, tinc unes fotos preparades per quan torni.
Ens veiem al febrer.

Gatsaule ha dit...

Enhorabona, Gatta! Obrir una via al Pedra no és a l'abast de tothom... I molt bona la descripció dels líquens, gràcies a tu, tots en sabem una mica més cada dia, d'aquests "bitxos"...

gatta ha dit...

hola,
moltes gràcies pels vostres comentaris! ojalà tingui la sort de poder disfrutar de molts dies com aquests!
Salutacions!!!

Mingo ha dit...

Hola m'afegeixo a les felicitacions dels companys. Segur que disfrutaràs tan o més, si tu vols.
Deixa'm que et digui una cosa que mai havia dit davant teu, però q havíem comentat amb altres col.legues, nena tu vales mucho.
Una abraçada i records a la family

gatta ha dit...

hola Mingo, moltes gràcies i molts records!

joan asin ha dit...

Enhorabona per la via i l'experiència d'obrir una via al Pedra. L'Antonio ja mu havia comentat i estava esperant la teva magnífica piulada, com sempre en compnyia del líquens. Felicitat.

gatta ha dit...

Hola Joan, moltes gràcies per la teva visita.
Gràcies a l'Armand, que va pensar aquest itinerari i que em va convidar a acompanyar-lo, he pogut descobrir moltíssim al voltant del líquens del Pedraforca.
I ja ho saps, gràcies a l'Antonio, el millor liquenòleg i alpinista que he conegut, estic fent noves descobertes sobre aquests éssers simbionts que tant m'agraden.
Salutacions!

Bullarolas ha dit...

L'esperó de la GEP havia quedat amagat de la majoria de les mirades... quasi com la majoria dels líquens que ens ensenyes a cada piulada.
L'escaada de vegades ens desborda, poderosa, la sensibilitat cap als que tenim més a prop. La lluna plena i la pell fina... ni que fos fet expressament.

gatta ha dit...

Hola Dani, moltes gràcies pel teu comentari. Em va explicar l'Armand que no es coneixia repetició de la GEP i després ho vaig entendre... l'escalada dels darrers llargs requereix d'habilitat, experiència i estoïcisme... qualitats nobles que únicament la roca t'ensenya.
... progressar per aquesta roca discreta, amb blocs inestables, fent pressió sobre les pedres i les llastres per a que no caiguin i tu amb elles... i disfrutar també d'això... de jugar amb les teves forces i escalar sense deixar rastre

Tot plegat, la descoberta dels líquens, l'itinerari, la roca del Pedra, la lluna, els sentiments compartits... va ser una experiència transformadora.

Syl ha dit...

cada nou post sembla superar l'anterior..per més bell i poètic encara,

vaig entrar un dia al blog per casualitat i el "submón" dels líquens em va sorprendre, per rar i extravagant que em va semblar que tot escalant algú s'hi fixés tant..i perquè eren els vertaders protagonistes d'aquest espai,

però tornava a llegir (l'asquer de l'escalada i les vies ben trobades) i descobria noves sensibilitats a cada nova piulada..

i ara ja m'he aficionat a venir, felicitats per aquesta experiència al Pedra i la nova via a l'esperó, si que es veu desplomant si.. i amb aquella boira deuria tenir una bona part de duresa també. L'enhorabona a tots dos!

gatta ha dit...

Gràcies Sílvia, celebro que t'agradi! la poesia, la dansa,les subtileses, la bellesa... de vegades ens alliberen de l'absurd de tot plegat.
Salutacions!