Un riu, des de la seva font en unes muntanyes remotes, després de passar per tota mena de paisatges, finalment arribà a les sorres del desert. Just quan havia travessat totes les altres barreres, el riu intentà creuar aquesta, però s'adonà que, tan bon punt topava amb la sorra, les seves aigües desapareixien.
No obstant això, estava convençut que el seu destí era travessar aquest desert, però no hi havia manera. Aleshores, una veu amagada, procedent del mateix desert, xiuxiuejà:
- El vent travessa el desert, per tant, el riu també pot.
El torrent hi objectà que ja es llançava contra la sorra, però així sols era absorbit; el vent podia volar, per això podia travessar el desert.
- Llançant-te amb força tal com ho sols fer, no podràs travessar-lo. O bé desapareixeràs o bé et convertiràs en una maresma. Has de deixar que el vent et porti per sobre fins a la teva destinació.
- Però com podria passar, això?
- Deixant que t'absorbís el vent.
Aquesta idea, el riu no la podia acceptar. Al capdavall, mai no havia estat absorbit abans. No volia perdre la seva individualitat. I una vegada perduda, com podria saber que la tornaria a recuperar algun dia?
- El vent -digué la sorra-, du a terme la seva funció. S'endú l'aigua, la porta per damunt del desert i la deixa caure una altra vegada. En caure en forma de pluja, l'aigua es converteix de nou en un riu.
- Com puc saber que això és veritat?
- És així i, si no ho creus, no arribaràs a ser més que un aiguamoll, un estat que trigarà molts, molts anys a donar-se; i sens dubte no és el mateix que un riu.
- Però és possible que no sigui el mateix riu que sóc avui?
- En cap cas no pots continuar sent-ho -digué el xiuxiueig-.
La teva part principal és emportada i torna a formar un riu. Portes el nom del que ets fins i tot avui perquè no saps quina part de tu és l'essencial.
Quan va sentir això, en els pensaments del riu van començar a sorgir certs ecos. De manera confusa, va començar a recordar un estat en el qual ell -o una part d'ell, oi?- havia estat als braços del vent. També va recordar -o potser no?- que allò era el que de veritat calia fer, encara que no fos obvi.
I el riu va elevar el seu vapor cap als braços acollidors del vent, que suaument i fàcilment el traslladà amunt i enllà, deixant-lo caure suaument tan bon punt van arribar al sostre d'una muntanya, a molts, molts quilòmetres de distància. I com que havia tingut dubtes, el riu podia recordar i registrar amb més fermesa en la seva ment els detalls de l'experiència. Va reflexionar: "Si, ara sé quina és la meva identitat vertadera".
El riu aprenia. Però les sorres xiuxiuejaven: "Nosaltres ho sabem perquè veiem com passa dia rere dia; i perquè nosaltres, les sorres, ens estenem al costat del riu en tota la seva llargada fins a la muntanya"
I justament per això es diu que la manera com el Riu de la Vida ha de continuar el seu viatge és escrita a les Sorres.
- Però com podria passar, això?
- Deixant que t'absorbís el vent.
Aquesta idea, el riu no la podia acceptar. Al capdavall, mai no havia estat absorbit abans. No volia perdre la seva individualitat. I una vegada perduda, com podria saber que la tornaria a recuperar algun dia?
- El vent -digué la sorra-, du a terme la seva funció. S'endú l'aigua, la porta per damunt del desert i la deixa caure una altra vegada. En caure en forma de pluja, l'aigua es converteix de nou en un riu.
- Com puc saber que això és veritat?
- És així i, si no ho creus, no arribaràs a ser més que un aiguamoll, un estat que trigarà molts, molts anys a donar-se; i sens dubte no és el mateix que un riu.
- Però és possible que no sigui el mateix riu que sóc avui?
- En cap cas no pots continuar sent-ho -digué el xiuxiueig-.
La teva part principal és emportada i torna a formar un riu. Portes el nom del que ets fins i tot avui perquè no saps quina part de tu és l'essencial.
Quan va sentir això, en els pensaments del riu van començar a sorgir certs ecos. De manera confusa, va començar a recordar un estat en el qual ell -o una part d'ell, oi?- havia estat als braços del vent. També va recordar -o potser no?- que allò era el que de veritat calia fer, encara que no fos obvi.
I el riu va elevar el seu vapor cap als braços acollidors del vent, que suaument i fàcilment el traslladà amunt i enllà, deixant-lo caure suaument tan bon punt van arribar al sostre d'una muntanya, a molts, molts quilòmetres de distància. I com que havia tingut dubtes, el riu podia recordar i registrar amb més fermesa en la seva ment els detalls de l'experiència. Va reflexionar: "Si, ara sé quina és la meva identitat vertadera".
El riu aprenia. Però les sorres xiuxiuejaven: "Nosaltres ho sabem perquè veiem com passa dia rere dia; i perquè nosaltres, les sorres, ens estenem al costat del riu en tota la seva llargada fins a la muntanya"
I justament per això es diu que la manera com el Riu de la Vida ha de continuar el seu viatge és escrita a les Sorres.
Mystic Rose from the Garden of the King.
2 comentaris:
Hola Gatta!! D'una forma molt rocambolesca vaig conèixer un dia el teu blog i de tant en tant el miro. Un company meu, el Joan, també està interessat en el tema dels líquens, que tant t'apassiona. Però voldria destacar la qualitat dels textos que hi poses, realment és una tria d'una intensitat colpidora. Endavant i gràcies per deixar-me dir la meva. Salut i muntanyes!!
Hola Xavier! Gràcies pel teu comentari. Celebro que t'agradin els escrits i que tinguis un company interessat amb els líquens!!!
Seguim,
gatta
Publica un comentari a l'entrada