2/2/09

Dimensió temps

Cim
-i després,
cada vegada més,
caiguda. O potser ascensió,
si partim de prou avall i ens és prou
fàcil l'esperança. Però si ja s'ha estat
incandescent, si s'ha estat ja llamp, si s'ha viscut
la glòria d'un moment de plenitud, ¿quin futur queda
al desig sinó tornar a aquell instant o d'habitar-hi ja per
sempre? La resta ha de passar forçosament per la caiguda,
o ser per sempre més caiguda, o ser temor de la caiguda si no
es pot sortir del temps. Després del cim tot és passat, memòria
pura: un moment de plenitud anul·la el temps o en fa una roda
de nostàlgies. I cal, llavors, sortir del temps: cremar sense cremar,
eternament, o cremar del tot en un sol cop, i morir per sempre.
David Jou, físic i poeta (El laberint del temps,
la simfonia de la matèria. Viena Edicions, 2006)

"Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
de fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany. "

J.V. Foix
Sol i de dol (1947 [1936])

La Dent del Perdut (3.188m), vista des de l'Escupidera. El meu primer 3.000 als Pirineus.

Des del Perdut.

3 comentaris:

Pekas ha dit...

Bellas palabras para saborear el retorno a casa... Tú primer tresmil.. bonito..eh..???

Una abraçada amb regust a retrobada... ( per fi ja a casa.. ) :-))))))))

Mingo ha dit...

Quines fotos més maques. El primer de qualsevol cosa sempre es recorda de manera diferent i la gent amb qui ho has compartit no s'oblida mai.

gatta ha dit...

Pekas!!! doncs si, la Dent és un pic que no se sol fer, és difícil i està envoltat de cims molt més atractius... va ser una sort que aquests amics col·leccionistes de tresmils em convidéssin, aquell dia vam fer la Dent, el Perdut i la Punta de las Escaleras, quina jornada!!! petonets!!!

Mingo!!! el que em va agradar d'aquest poema és la idea de sortir de la trampa del temps... estava llegint aquest llibre i aquest fragment em va recordar a la "Qasida" d'Avicena... una abraçada!!!