els líquens de l'escalada tradicional

Aquesta entrada ha estat possible gràcies a la col·laboració d'en Gerber Cucurell, que ens ha lliurat aquestes fotografies d'unes roques ígnies i metamòrfiques, sobre les quals habita una flora liquènica excepcional, com la seva forma d'entendre l'escalada.

Lochaber. Escòcia

Una paret de marbre d'uns 100 m poblada de líquens crustacis, foliacis i fruticulosos. Aquests líquens són bioindicadors, i només es troben en llocs on l'aire és totalment pur. A les zones on hi ha contaminació, la pluja àcida, excés de partícules en suspensió, contaminació acústica.... la flora liquènica ha desaparegut.

Quan trobeu aquest tipus de líquens fruticulosos sobre les roques o els arbres, podreu saber que esteu en un lloc on l'ambient no està humanitzat.

Del Pirineu, de la Vall de Cardós, sobre roca silícea trobem aquests tal·lus liquènics (color groc-verdós delimitat per una línia negra) de l'espècie Rhizocarpon grup geographicum.

Aquesta espècie viu sobre granit i esquists, a les zones de muntanya. A Montserrat, malgrat que sigui un massís sedimentari, en trobem sovint a les roques àcides que poguem distingir.

Comentar-vos també que aquesta espècie (juntament amb altres fongs, bacteris i espècies de líquens) ha estat enviada a l'espai (experiment LICHENS), ha estat orbitant al voltant de la Terra uns dies i quan ha tornat doncs estava encara viva. + LICHENS

Aquestes tres imatges són de Vallferrera.

Si heu escalat als Pirineus, sobre granit, és possible que hagueu vist i sentit a les mans aquest liquen foliaci del gènere Umbilicaria. Les espècies que podem trobar són U.cylindrica, U.deusta, U.microphylla i U.vellea.

Aquests líquens umbilicats es coneixen com a tripes de roca, "rock tripes" . En aquest dibuix trobareu els líquens que el naturalista escocès John Richarson (1787-1865) , va dibuixar i que els integrants de la Coppermine Expedition (1819-1822) (zona àrtica canadenca), van haver de menjar quan havien exhaurit tot el que portàven.

Cada un d'aquests líquens umbilicats pot tenir 200-300 anys, penso que val la pena conèixer i protegir aquests boscos en miniatura que poden viure permanentment a les roques.