24/11/09

decreixement i escalada


Cargol i líquens crustacis. Roques de Peyrepertuse

"El cargol construeix la delicada arquitectura de la seva closca afegint una darrera l'altra les espires cada vegada més àmplies, després s'atura bruscament i comença a cargolar-se, aquesta vegada en decreixement, ja que una sola espira més donaria a la closca una dimensió setze vegades més gran, el que en lloc de contribuir al benestar de l'animal, el sobrecarregaria. I des d'aquest moment, qualsevol augment de la seva productivitat serviria només per pal·liar les dificultats creades per aquesta ampliació de la closca, fora dels límits fixats per la seva finalitat. Passat el punt límit de l'ampliació de les espires, els problemes del sobrecreixement es multipliquen en progressió geomètrica, mentre que la capacitat biològica del cargol només pot, en el millor dels casos, assumir una progressió aritmètica ".
Ivan Illich
(1.926-2.002)



Liquen blanc: Lecanora pseudistera. Roca del Sacrifici - Savassona
Els líquens també són un exemple de microecosistema que viu sota les lleis del decreixement. El tal·lus liquènic s'inicia en un punt. Comença a crèixer radialment, fins a un límit de tal·lus, propi de cada espècie. A partir d'aquest punt, comença a morir pel centre i a expandir-se cap a l'exterior, fins que arriba un punt en que les espores del fong es tornen a trobar amb els fotobionts i tornen a colonitzar el centre del cercle. Un procés de creixement i decreixement, a una altra escala, un procés d'inspiració i espiració.


La primera vegada que vaig sentir la paraula "décroissance" i vaig començar a interpretar el que significava tota aquesta filosofia al voltant del progrès humà, vaig sentir que valia la pena interessar-se i donar a conèixer el perquè del decreixement.
Potser l'escalada, la necessitat d'ésser lleuger, flexible, fort, auster, ens ajuda a tenir una altra percepció. La necessitat de temps i tècnica per a l'adaptació al medi. La recompensa de la intangible sensació de plenitud, ens permeten entendre, ésser més propers a la filosofia del decreixement.

5 comentaris:

Fernando ha dit...

Guapa entrada

Anònim ha dit...

ostres si miresim el gran percentatge dels escaladors que amb els anys han deixat els kilos de mes,amb els anys ,flipariem a colors...jeje...visca la decroissance.una abraçada .sergi.(Alella).

Pekas ha dit...

Un blogtículo completo y muy ..muy interesante...

Cada día me doy cuenta más de ello... y cada día intento parar un poco más aquellas cosas que me rodean y que verdaderamente no me aportan nada...

es una buena reflexión la tuya... y da mucho que pensar.. ( al menos a mí... )

Gracias...

en Girbén ha dit...

Caram! Mai m'hauria esperat trobar a l'Ivan Illich en un blog d'escalada... Però és clar que aquest és, també, un blog de vida.
Preciós el fragment amb què ens has obsequiat. I aprofito per a recomanar el seu "Energia y equidad". Se'l pot trobar sencer a uns quants llocs de la xarxa (http://habitat.aq.upm.es/boletin/n28/aiill.html). Després de llegir-lo, quan camines ho fas amb molta més convicció.

mchesa ha dit...

Hola,
gràcies pels vostres comentaris. És possible que gràcies a filosofies de vida, com ara el decreixement, els indicadors que expliquen que les coses van bé, des de la vessant purament econòmica, com ara PIB, la renda per càpita, siguin substituïts per índicadors com l'IDH (index de desenvolupament humà) o la Petjada Ecològica, on la visió humana, solidària, espiritual, compasiva i de respecte a la natura, siguin també considerades.
Salutacions!!!