Ibn Sina (Avicena) i els líquens

Imatge extreta del web del Museu del Jardí Botànic de Berlín.
Autor: Ingo Haas. Skull Lichens.
Sonderausstellung 2001: Flechten - Kunstwerke der Natur

" Sense el vel de seda,
contempla lluent el que no comprenien
els seus ulls somnolents.
Separada de tot,
deixada com res, com pols miserable
que no pot seguir-la,
comença l'escalada del cim més elevat:
doncs la saviesa a l'humiliat enlaira.
Però, per què va caure del cim fins al tàrtar de l'erm?
Si la ciència divina va procurar el seu descens,
oculta és la seva raó al savi, sagaç i agut.
Si va ser necessària la seva caiguda per llum
del que no sabia i l'ocult d'ambdós móns
anar aprenent, el seu vas roman buit.
El temps li ha tallat el seu camí.
Adormida per l'última vegada, mai més despertarà.
Com la llum que llueix a l'estança, s'apaga
com si els seus centelleigs mai haguessin lluït."
Intent de traducció al català d'un fragment de la Qasida de l'ànima d'Ibn Sina (Avicena)
Cruz Hernández, Miguel. Tres escritos esotéricos, con el resumen de otro perdido y un capítulo espiritual 1998, Tecnos (Madrid)

Usnea sp. sobre abet. Bois de Mont Caubech

Avui us proposo un viatge al món àrab, a través del filòsof, del científic, del metge, de l'intelectual Abu-Alí al-Hussayn ibn Abd-Al·lah ibn Sina, conegut com a Ibn Sina -Avicena- (370-426 Hégira); (Afshana, Persia 980 – Hamadan 1037).

Ibn Sina va escriure el Cànon de la Medicina (Poema de la Medicina) "Qanun fil-l-Tibb". Aquesta obra, escrita en "metro rachaz", en cinc volums, va ser una autoritat de la medicina fins al segle XVIII.

Al Cànon de la Medicina, apareix una referència a un grup de líquens utilitzats des de l'Antiguitat pel seu efecte antibacterià, la família de les Usneaceae. Les usnees són líquens fruticulosos que creixen sobre els troncs i les branques dels arbres, allà on hi ha aire pur i ambients no desnaturalitzats. Les usnees s'utilitzen com a bioindicadors de la qualitat ambiental de l'aire i el nivell de fragmentació dels boscos.

línia del poema 1046

artemisa, ortiga, estafisagria, orenga,

usnea, estoraque i àmbar.

Poema de la Medicina. Avicena. Edició i Traducció: Jabary, Najaty S.; Salamanca, Pilar; 1999. Castilla y León. Consejería de Educación y Cultura.

Usnea florida sobre pi negre, Porté Puymorens

La Usnea humana, anomenada d'aquesta forma en temps antics, i que englobava a les diferents espècies de líquens que creixien sobre els cranis humans, va ser considerada fins fa pocs segles, com un ingredient indispensable per a guarir moltes malalties. Era també el component principal de l'Unguentum armarium, que Paracelso descriu com un remei per a la curació de ferides fetes per armes. El liniment s'aplicava a l'arma que havia causat la ferida, no pas directament a la persona ferida. Als mites i llegendes del Sant Graal es descriuen també aquests mètodes de curació magnètica.