El Clot de Vilamala és un espai salvatge, remot, que sembla inaccessible. Aquest setembre he tingut la sort de conèixer aquest lloc que sorprèn per la seva diversitat liquènica, també per l'absència d'aquells líquens que indiquen qualsevol activitat antropogènica. Ojalà aquest indret pugui conservar-se així per les futures generacions.
Havíem vist les noves vies obertes a Vilamala per l'Arantxa i el Llorenç i ens vam decidir per aquesta via.
Ressenya extreta del blog Arantxa i Llorenç
Avui, dos companys de cordada d'excepció...al fons, les parets de Vilamala.
JMA al primer llarg
JMA al segon llarg, Eli assegurant
Armand a la R4
La roca és un conglomerat, per a mí excel·lent, que permet observar espècies de líquens que colonitzen materials àcids i bàsics. Els bolos del conglomerat d'estructures, composició i textures tan diferents són un bon entreteniment, un puzzle immens per a anar descobrint espècies de líquens ben diverses. Us presento alguns líquens que podrem trobar a la via, que poden colonitzar les roques en la vertical.
La matriu del conglomerat i els bolos de material calcari, es troben colonitzats per líquens endolítics, generalment del gènere Verrucaria.
Squamarina cartilaginea que colonitza la matriu del conglomerat
En estat deshidratat aquests líquens gelatinosos negres són molt poc evidents, si s'observen a la matinada o en un dia de pluja, queden turgents i de color verdós. Els líquens gelatinosos que prodrem trobar poden ser dels gèneres: Collema, Thyrea, Leptogium.
Toninia sedifolia, tal·lus de color blanquinós, també colonitza la matriu del conglomerat d'aquestes parets.
Al cim, en posició horitzontal altres espècies poden crèixer degut a més disponibilitat hídrica i l'efecte dels ocells.
La fita del cim, una gran pedra silícea està plena d'uns tal·lus liquènics verds de l'espècie Lecanora muralis.
Protoblastenia rupestris, tal·lus de color taronja.
Al cim també hi ha una gran roca de material calcari amb unes vetes de material silícic.
Aquest material silícic es troba totalment colonitzat per Rhizocarpon grup geographicum.
La foto de cim amb JM Anglada, Eli Vergés i Armand Ballart (12/09/10)
i després, vam fer una visita al bar la Roella de Solsona, on trobareu totes les ressenyes del Solsonès.
Una jornada inoblidable!!!
La nostra enhorabona a l'Arantxa i el Llorenç per aquesta via en aquest magnífic indret del Clot de Vilamala.
15 comentaris:
Felicitats per l'ascensió en aquest bonic paratge i amb tant bona companyia!
Ei Mariajo enhorabona per la via i la companyia. Records.
Preciosas fotos, esperamos tu colaboración en mujeresdepyrenaica para mostrar lo que haces
Luisa
http://www.mujeresdepyrenaica.blogspot.com/
Bones!
M'alegro que la disfrutessiu i passesiu una bona jornada per Vilamala, es un lloc fascinant on deixar-hi volar la imaginació es molt fàcil!
No sabia que el racó era tant ric amb liquens! quan hi torni m'hi fixaré més!
Veig que t'has buscat bones companyies per anar-hi!
Cuida't!
Sorprenent aquest amagatall del Llorenç per sobre Sant Llorenç de Morunys, llàstima que per acabar-ho d'arrodonir no l´hagués obert el dia de sant Llorenç! Espero, però, que no hi hagi cap coincidència en el cas del nom de l'Arantxa, i la canal per arribar-hi no estigui plena de punxes!
Entrenyable la foto al final de la via, tots quatre ben posadets, amb el mestre de mestres al davant i l'alumne avantatjat... Imagino que esteu ben ordenats per edat oi? Tot un detall que els qui som de ciències sempre agraïm: tot ben classificat i ordenat!
Hola!!!
M'alegra que us agradés!!! Per mi la zona és meravellosa, només per l'ambient i la tranquilitat ja s'ho val , oi!?!?
Jordi: això de les punxes no sé com pendre-m'ho... je je!!!
Fins aviat!!
Arantxa, la que troba sons!!!
Oh Arantxa, només t'ho has de prendre... etimològicament! "Arantza" -com la Nostra Senyora d'Aranzazu- en euskera es espina, imagino que ja ho sabies..., i que el Llorenç també!
Eiii Maria Jose que escalas con la flor i nata del país, si ja t'ho deiem quan erets adolescent, tu vales mucho. Bromes apart, una forta abraçada i records.
A veure si puc fer el comentari pq tinc problemes amb la paraula de comprovació
Je je je!!! Jodri Lalu! bona! ja m'hagués agradat obri-la el dia de Sant Llorenç...però cau en festes del poble...i aquells dies estic massa perjudicat! Ep! pel tema de Arantza, encara dubto si li van posar abans de neixer o quan la van coneixer...je je je!!
Un racó tranquil, solitari, i amb molt d'encant..però com a tot cal buscar-li...!!
Moltes gràcies pels vostres comentaris.
Les espines són fulles modificades, és a dir, que l'evolució, l'ambient hostil ha produït a les roses, els cactus, els esbarzers... estratagemes de defensa femenines, no pas d'atac.
Una raconada per perdre-s'hi! no m'extranya que hi hagi tans líquens amb la d'aigua que rajava de peu de via quan la vàrem fer!
Salutacions a tots els teus acompanyants, llegenda viva de l'escalada!
Recordo al doctor Martí Boada que en ser preguntat sobre si a Catalunya quedava cap espai verge, mai trepitjat per un humà, va respondre repetint el parer del mestre de geògrafs Solé i Sabarís: Potser alguns barrancs secundaris dels Collegats i la Rasa de Vilamala a l'Alt Cardener...
Ja sabem que el mite, per bé que bonic, no és cert.
Felicitats per recórrer un racó de món perdut!
Jaume, moltes gràcies pel teu comentari, l'aigua és sempre protagonista en aquest espai, ja sigui pels barrancs, degotalls, els espais ombrívols i frescos, o per tot el contrari, per la seva absència, per les roques assolejades i ventades.
Jordi, gràcies pel teu comentari. Penso que hi ha molts llocs encara no trepitjats, no coneguts, només cal observar bé, agafar una lupa i mirar a una altra escala. Ens pensem que ho sabem tot, que ja ho hem vist tot, que "no queda res verge"... i crec que realment ens falta moltíssim per conèixer.
Si en Martí Boada va respondre això al meu parer s'equivocava de ple. Pensar que aquests o altres indrets de Catalunya no havien estat mai trepitjats és mirar-s'ho des de l'òptica actual, en què el bosc és poc transitat, però si ens anem un segle enrere, quan hi havia molta més activitat al bosc, amb tots els oficis de bosqueters, carboners, llenyetaires, etcètera, i en definitiva amb molta més gent transitant pels espais actualment no humanitzats, penso que és molt agoserat afirmar que hi havia indrets com els que esmenta que no havien estat recorreguts. Vaja, per a mi no té cap credibilitat dir això, per més que ho digui un doctor en Ciències Ambientals i llicenciat en Geografia. Jo he vist senyals d'activitat humana en llocs que a dia d'avui són aparentment inexpugnables per les bardisses i vegetació que hi ha.
Pensem només, per exemple, que molt abans del naixement de la dèria excursionista, en el nostre país, la gent que vivia en els pobles i en les nombroses masies abandonades que hi havia pertot, recorrien tots els racons del bosc a la recerca de bolets, de caus de bèsties per a les pells i la carn, per a extreure'n fusta... Eren precisament els alts cims els que havien quedat sense trepitjar, i un cop vençuts aquests pels primers pirineistes, ja no va quedar territori verge.
Opino com la Maria José, és a una escala microscòpica que hem de buscar una certa virginitat. Per a mi l'opinió en aquest cas d'en Martí Boada es queda en això, en una opinió, molt qüestionable.
Si em permeteu un comentari, dir-vos que difícilment una dona parlarà d'un territori, una terra o un espai "verge", penso que no ens surt del nostre pensament ni sentiment l'interès que desperta en molts homes un enclau immaculat.
Suposo que valorem més disfrutar del camí i de la bellesa d'un espai, cuidar-lo i protegir-lo, que no pas ser les primeres en arribar-hi.
D'altra banda, com deia el filòsof d'Efes, "Creuem i no creuem els mateixos rius, som i no som", o dit d'una altra forma, "no ens podem banyar dos cops en un mateix riu", ja que el riu canvia constantment i nosaltres també som diferents cada segon que passa.
El que penso és important és no deixar rastre a la muntanya, com els indis, que anaven per un camí seguint tots les mateixes passes, perquè malgrat podien caminar en fila més de cent persones, el rastre deixat era el d'una petjada humana.
Què en penseu vosaltres?
Publica un comentari a l'entrada