Cim
-i després,
cada vegada més,
caiguda. O potser ascensió,
si partim de prou avall i ens és prou
fàcil l'esperança. Però si ja s'ha estat
incandescent, si s'ha estat ja llamp, si s'ha viscut
la glòria d'un moment de plenitud, ¿quin futur queda
al desig sinó tornar a aquell instant o d'habitar-hi ja per
sempre? La resta ha de passar forçosament per la caiguda,
o ser per sempre més caiguda, o ser temor de la caiguda si no
es pot sortir del temps. Després del cim tot és passat, memòria
pura: un moment de plenitud anul·la el temps o en fa una roda
de nostàlgies. I cal, llavors, sortir del temps: cremar sense cremar,
eternament, o cremar del tot en un sol cop, i morir per sempre.
David Jou, físic i poeta (El laberint del temps,
la simfonia de la matèria. Viena Edicions, 2006)
"Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
de fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany. "
J.V. Foix
Sol i de dol (1947 [1936])
La Dent del Perdut (3.188m), vista des de l'Escupidera. El meu primer 3.000 als Pirineus.
Des del Perdut.
