més anys

Nasrudin va dir una cosa molt poc gramatical al mateix temps que conduïa la seva barca per un riu d'aigües salvatges.

- No has estudiat mai gramàtica? li va preguntar l'erudit.
- No.
- En aquest cas, has fet malbé la meitat de la teva vida.


Uns minuts més tard, Nasrudin es va tornar cap al seu passatger.
- Has après a nedar?
- No, per què?
- En tal cas, has fet malbé tota la teva vida! Ens estem enfonsant!

Fa un temps que vaig decidir que volia deixar de ser una analfabeta corporal. He tingut la sort de flotar al fons del mar, de volar amb un catamarà, de saltar tot provocant les lleis de la gravetat, de girar de puntetes elevant-me per uns instants....
Ara... ojalà! el destí, els bons companys, la paciència, la humiltat, ésser flexible... em permetin acomplir aquest nou repte!!!
Moltes gràcies a tots els que visiteu aquest blog!!! aquest any ha estat una passada!!!

El conte de les sorres

Un riu, des de la seva font en unes muntanyes remotes, després de passar per tota mena de paisatges, finalment arribà a les sorres del desert. Just quan havia travessat totes les altres barreres, el riu intentà creuar aquesta, però s'adonà que, tan bon punt topava amb la sorra, les seves aigües desapareixien.

No obstant això, estava convençut que el seu destí era travessar aquest desert, però no hi havia manera. Aleshores, una veu amagada, procedent del mateix desert, xiuxiuejà:

- El vent travessa el desert, per tant, el riu també pot.

El torrent hi objectà que ja es llançava contra la sorra, però així sols era absorbit; el vent podia volar, per això podia travessar el desert.

- Llançant-te amb força tal com ho sols fer, no podràs travessar-lo. O bé desapareixeràs o bé et convertiràs en una maresma. Has de deixar que el vent et porti per sobre fins a la teva destinació.
- Però com podria passar, això?
- Deixant que t'absorbís el vent.
Aquesta idea, el riu no la podia acceptar. Al capdavall, mai no havia estat absorbit abans. No volia perdre la seva individualitat. I una vegada perduda, com podria saber que la tornaria a recuperar algun dia?
- El vent -digué la sorra-, du a terme la seva funció. S'endú l'aigua, la porta per damunt del desert i la deixa caure una altra vegada. En caure en forma de pluja, l'aigua es converteix de nou en un riu.
- Com puc saber que això és veritat?
- És així i, si no ho creus, no arribaràs a ser més que un aiguamoll, un estat que trigarà molts, molts anys a donar-se; i sens dubte no és el mateix que un riu.
- Però és possible que no sigui el mateix riu que sóc avui?
- En cap cas no pots continuar sent-ho -digué el xiuxiueig-.
La teva part principal és emportada i torna a formar un riu. Portes el nom del que ets fins i tot avui perquè no saps quina part de tu és l'essencial.
Quan va sentir això, en els pensaments del riu van començar a sorgir certs ecos. De manera confusa, va començar a recordar un estat en el qual ell -o una part d'ell, oi?- havia estat als braços del vent. També va recordar -o potser no?- que allò era el que de veritat calia fer, encara que no fos obvi.
I el riu va elevar el seu vapor cap als braços acollidors del vent, que suaument i fàcilment el traslladà amunt i enllà, deixant-lo caure suaument tan bon punt van arribar al sostre d'una muntanya, a molts, molts quilòmetres de distància. I com que havia tingut dubtes, el riu podia recordar i registrar amb més fermesa en la seva ment els detalls de l'experiència. Va reflexionar: "Si, ara sé quina és la meva identitat vertadera".
El riu aprenia. Però les sorres xiuxiuejaven: "Nosaltres ho sabem perquè veiem com passa dia rere dia; i perquè nosaltres, les sorres, ens estenem al costat del riu en tota la seva llargada fins a la muntanya"
I justament per això es diu que la manera com el Riu de la Vida ha de continuar el seu viatge és escrita a les Sorres.

Contes dervixos. Recollit per Sir Fairfax Cartwright.
Mystic Rose from the Garden of the King.

éssers alquímics

Més enllà de la necessitat, la intel·ligència, el sexe, l'amor, l'orgull...
Dos éssers independents... que podrien sobreviure de forma separada... decideixen compartir, aprofitar de cadascú l'habilitat, el punt fort, el seu do... i crear una nova forma de vida, plena d'art, de música, amb ressonància immortal... més enllà de la química, de la física, de les lleis encara no conegudes...
L'alga viu bé a l'aigua, però si el vent del destí la transporta a un roca... és possible que pugui ser envoltada per les hifes... l'abraçada tendra, protectora, amiga... d'aquest fong, amant de la vida, del sol somrient de cada matí...
El que esdevé a continuació, la singularitat, la sutilesa, la màgia dels compostos liquènics... harmonitza, transmuta i orquestra un nou univers...




Los pasos perdidos
Alejo Carpentier
.....
Cuando, por sobre las hachas negras, los divisores de ventiscas y los peldaños de más arriba, aparecieron los volcanes, cesó nuestro prestigio humano, como había cesado, hacía tiempo, el prestigio de lo vegetal. Eramos seres ínfimos, mudos, de caras yertas, en un páramo donde sólo subsistía la presencia foliácea de un cacto de fieltro gris, agarrado como un liquen, como una flor de hulla, al suelo ya sin tierra. A nuestras espaldas, muy abajo, habían quedado las nubes que daban sombra a los valles; y menos abajo, otras nubes que jamás verían, por estar más arriba de las nubes conocidas, los hombres que andaban entre cosas a su escala.

.....