Aquest divendres, després d'una interessant jornada de la ICEA, a l'edifici de l'IEC, al Raval de Barcelona, em vaig trobar a un amic que feia molt temps que no veia. La seu de l'IEC és un dels llocs on m'hi trobo a gust, quan de vegades el temporal m'agafa i no sé ben bé si plantar cara o deixar que se m'endugui a un altre espai-temps.
Just quan havia agafat la moto i em disposava a sortir, el veig. Dic el seu nom. No em sent. Em baixo de la moto, em trec el casc i torno a cridar-lo més fort. Finalment nota que algú li diu alguna cosa. Em mira, no em reconeix. El saludo, ara sí, ja m'ha vist i ha parat de caminar.
Miro la seva cara. Alguna cosa passa.
- Què et passa? - li dic directament
- Ella m'ha deixat, després de 20 anys.
- Ostres, vaig veure el vostre reportatge per la tele, em pensava que ereu molt feliços. - estava completament out, davant el que m'estava dient.
- M'ha deixat perquè no suportava ésser tan feliç.
- Ho sento. Us vaig escriure un mail fa un parell de mesos, no havia tingut notícies vostres i em pensava que estaríeu de viatge. - Vaig afegir.
- Segueixes treballant amb els teus líquens?
- Sí, ja saps que tinc molta paciència! - vaig contestar.
- Me'n vaig mariajo, no suporto que em vegis així. Estic molt trist. Només és això.
Després de dir això, va marxar, no em va deixar sostenir-lo, dir-li d'alguna forma que m'importava, m'interessava saber d'ell i fer-li veure altres coses.
El meu amic va venir al meu casament, i amb altres amics arquitectes... em van dir que vindrien amb corbata... això si, especial. Quan els vaig veure, no us podeu imaginar, havien vingut tots amb cintes d'aquestes de cow-boy, a modo de corbata, i els trajes, no t'ho perdis... estàven autèntics.
Mai he vist una persona treballar amb tanta passió i tant convenciment com aquest amic meu. Amb tanta vitalitat, força, simpatia, alegria...
El que vaig veure divendres no em quadra, m'ha trencat esquemes.
Anava a dir-li, tot canviarà, tot anirà bé... passat un temps donaràs les gràcies per aquest trasbals... recorda els pinches tiranos, les persones que t'importen, t'afecten, les estimes, i et fan bastant la punyeta, i mal de vegades... però passat el temps te n'adones que necessitaves aquesta experiència per a continuar el camí.
A mi, imatges com la de dalt, des de la Dent del Perdut, des de qualsevol muntanya, em donen forces per a continuar. Són petits santuaris als que la meva ment va quan em costa tant d'entrendre el comportament humà.
Com és possible que les persones que t'estimes, que t'estimen puguem arribar a danyar tant?
2 comentaris:
"Durant molts, molts anys, vaig cantar les meves cançons. Si em proposava cantar l'amor, es convertia en dolor. I si només volia cantar el dolor, aquest es convertia en amor. Així l'amor i la pena es repartien en el meu ésser." (Franz Schubert)
Per molt que m'esmerço no soc capaç de respondre la teva pregunta, però crec que hi ha una gran proporcionalitat entre els dos conceptes, a més amor, més dolor. Gràcies un cop més pels teus pensaments, dies enrere els hi vaig tornar a donar una ullada, necessitava llegir-los.
Salut i muntanyes!! Xavier.
Hola Xavier! Amunt!
Gràcies a tu, per entrar en aquest espai i dir la teva.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada